LA FORMACIÓ DE LA PARRÒQUIA DE CASTELLDEFELS

    A finals del segle XI, l’Església visqué una important reforma. El papa Gregori VII, enfrontat amb l’emperador, decidí separar el poder polític del religiós. Així es fixava la posició de l’església en el nou ordre feudal que s’instaurava. El desembre de 1077 es reuní a Girona el primer sínode reformador, però trobà una forta oposició al clergat.[23] No fou fins el 1088 que el segon successor de Gregori, el papa Urbà II, reprengué la tasca., tot enviant nous llegats per controlar el clergat. Un d’ells era Frotard, abat de Thomières. Entre el 1077 i el 1088, Frotard s’havia apoderat injustament del monestir de Sant Cugat, n’havia expulsat els monjos, i els havia substituït per francesos. El bisbe de Barcelona, Bertran, reclamà els drets episcopals: com a cap de diòcesi, exigia el control del monestir. A principis del 1090, el papa ordenà Frotard a traspassar Sant Cugat a Roma. L’any següent, es decidí a més que Frotard tregués els monjos francesos de Sant Cugat, i que el tornés als antics.

    D’altra banda, a Bertran de Barcelona li fou prohibit l’ús dels drets episcopals que els cànons acordaven als bisbes. Tot plegat volia dir, en el terme d’Eramprunyà, que Santa Maria de Castelldefels, propietat de Sant Cugat, sortia del bisbat, i passava a dependre exclusivament de Roma.

    El 1100 es produeix un altre fet que a Eramprunyà facilitarà una ampla reorganització: l’abat de Sant Cugat, Berenguer, és nomenat alhora bisbe de Barcelona. Així s’acaben els enfrontaments entre Sant Cugat i el bisbat. El nou bisbe-abat, entre els anys 1100 i 1106, elevarà al rang de parròquia l’antiga església de Santa Maria de Castelldefels.[24] El seu terme parroquial és definit amb els mateixos límits que l’actual: del mar als turons, i de la Roca de Gavà al Garraf. Creiem que aquesta consagració afectà també la resta de parròquies i esglésies d’Eramprunyà.

    El sentit de la reordenació eclesiàstica del terme es basà en la unificació de les parròquies de la muntanya (depenents del bisbe) amb les de la plana ( fins aleshores propietat de Sant Cugat). Així, les terres de Viladecans foren incorporades a la parròquia de Sant Climent de Llobregat, vinculació que mantingueren fins el segle XVIII,[25] i la Mare de Déu de Sales deixà de ser església parroquial, tot incorporant-se a Sant Climent. També l’antiga parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà es reordenà, permutant Begues per les terres baixes i l’església de Sant Pere, assolint els mateixos límits que l’actual terme municipal de Gavà. Sant Pere deixava de dependre de Sant Cugat, i formava, amb Sant Miquel d’Eramprunyà, una única parròquia amb dues esglésies. És per aquest motiu que des d’aleshores, als documents només es parla de la «parròquia de Sant Pere i Sant Miquel d’Eramprunyà»,[26] i el rector ho serà alhora de «Sant Miquel i Sant Pere de Gavà»,[27] apel·latiu que es mantingué fins ben entrat el segle XV, quan el castell i l’església de Sant Miquel foren destruïts per les tropes de la Generalitat. A ponent, Sant Vicenç de Campdàsens conservà la seva independència, mentre que Sant Cristòfol de Begues, tot i seguir sent parròquia, passà a dependre de Sant Cugat, probablement com a compensació al monestir per la pèrdua de Sant Pere de Gavà. Si més no, en una visita pastoral del 1342, es declara que Sant Cristòfol pertany a l’esmentat monestir.[28]

[23] Per tot el que segueix, P. Kehr, El papat i el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, "Estudis Universitaris Catalans", Vol. XIV, Barcelona 1929, pp. 289-323.
[24] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Reproduït per R. Ordeig, Inventari de les Actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, Anys 1101-1125, "Revista Catalana de Teologia", vol. XIII/2, (1988), doc. 284, p. 398-400.
[25] J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII XVIII, Viladecans 1989, p. 128.
[26] Veure els documents citats a les notes 11, 12, 13 i 14 de la secció III d’aquest treball.
[27] Es conserva un document al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, actualment en parador desconegut, de títol "Obligacions del Rector de Sant Miquel i Sant Pere de Gavà". El document no porta data, però sembla remuntar-se al segle XIV. Reproduït per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, ap. XVII, p. 180.
[28] C. Solans, M. R. Bondia, Terra i homes a Begues, Begues 1994, p. 18.