LES TERRES DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE CASTELLDEFELS

    Per tal d’explotar les seves terres, que sovint formaven unitats aïllades, els monestirs del segle X acostumaven a fundar en cadascuna d’aquestes unitats, petites cel·les monàstiques.[16] A cada cel·la hi vivia una comunitat de clergues, sota l’advocació d’algun sant, que alhora oferien els serveis religiosos als veïns. En el cas de les terres que el monestir tenia a Gavà, tot fa pensar que ben aviat (abans de l’any 980) hom hi edificà un petit edifici religiós sota l’advocació de Sant Pere. És l’origen probable de Sant Pere de Gavà.[17] Altres cel·les esmentades a finals del segle X són Sant Joan (a Viladecans), Sant Pau (probablement al Prat) i potser Sant Miquel (a la Sentiu) i Santa Maria (al Sitjar).[18] Amb els anys, algunes d’aquestes cel·les evolucionarien fins a esdevenir parròquies.

    Si comprovem la coincidència entre les advocacions dels altars de Santa Maria de Castelldefels al segle X, i la de les cel·les o capelles monàstiques repartides pel territori, estem en condicions d’enunciar una hipòtesi: des de la seva fundació, vers el 950, el monestir de Santa Maria de Castelldefels fou posat sota l’advocació de Santa Maria, Sant Miquel, Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau. Els dominis que comanava eren immensos, i s’estenien des del Llobregat fins al Garraf. Mica en mica, per augmentar l’efectivitat en el conreu de les terres pròpies, el monestir s’anà descentralitzant, establint tot de cel·les monàstiques (domus),[19] on vivien en comunitat uns quants clergues. Cadascuna d’aquestes cel·les adoptà per protector un dels sants dels altars de l’església principal.[20] Així sorgiren les cel·les de Sant Pau (al Prat), Sant Joan (a Viladecans), Sant Pere (a Gavà), Sant Miquel (potser a La Sentiu, on d’antic hi havia un altaret dedicat a Sant Miquel) i Santa Maria (al coll del Sitjar, que més endavant es convertiria en Santa Maria Magdalena).[21]

    Això ocorria vers el 975. Deu anys després, la ràtzia d’Al-mansur i l’adscripció del monestir a Sant Cugat arruinà moltes d’aquestes cel·les, que quedaren potser reduïdes a mers oratoris que no han deixat rastre escrit fins el boom demogràfic del segle XIII, en què assoliren de nou categoria de capelles o parròquies. Només la cel·la de Sant Pere, al lloc de Gavà, tingué continuïtat transformada en església, i per això és esmentada en solitari al costat de la basílica principal de Santa Maria de Castelldefels a partir del 1002, en totes les butlles papals, i en el document del senyor d’Eramprunyà Mir Geribert del 1043. Com que aquesta església estava ubicada en les possessions del monestir de Castelldefels, és usualment anomenada «Sant Pere de Castelldefels». De fet, fins i tot al segle XVI, hom encara parla de Sant Pere de Gavà a l’església de Castelldefels.[22]

    Aquest estat de coses perdurà fins ben bé finals del segle XI. Entre el 1100 i el 1106, però, una gran reorganització eclesiàstica de tot el terme d’Eramprunyà modificà l’estatus d’aquesta església.

[16] R. d’Abadal, Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, "Dels Visigots als Catalans. La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia", Barcelona 1986, p. 393-395.
[17] P. Izquierdo, El terme d'Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al Feudalisme. Una revisió crítica, "Miscel.lània d'homenatge a Jaume Codina", El Prat 1994, p. 273.
[18] Sant Miquel i Santa Maria són anomenats baselica i domo en un mateix document, la qual cosa ens fa pensar que a més de les basíliques de Santa Maria de Castelldefels i Sant Miquel d’Eramprunyà, hi havia dues cel·les més dedicades a Santa Maria i Sant Miquel, en emplaçaments diferents (J. Rius, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, doc. 136).
[19] M. Riu, Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel, siglos IX-XVI, UB 1961, vol. 1, p. 704-705.
[20] Opinió aventurada per M. Coll i Alentorn, La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988), Barcelona 1989, p. 42.
[21] Segons M. Pagès, la conversió d’advocacions de Santa Maria a Santa Maria Magdalena fou corrent al segle XIII. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona 1992, p. 274, nota 9.
[22] Confessiones beneficii sancti Petri de Gavano in ecclesia Castrifidelium, del 3 de maig al 21 d'agost del 1561, a l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona (veure la nota 3).