EXTENSIÓ DEL MONESTIR DE CASTELLDEFELS I LA SEVA INDEPENDÈNCIA D’ERAMPRUNYÀ

    Les terres del monestir s’estenien des del mar fins als primers turons del Garraf, i des de la Roca de Gavà fins la Torre de la Guàrdia (ara dins de l’hotel «Jaime I»). Amb l’afegit de grans lots de terres a Gavà (des del Calamot al Sitjar i a la riera de les Parets) i a Viladecans (sota l’actual Torre Roja, Llavors anomenada Torre d’Almafar).[6] Més endavant, el 972, rebria la casa, el molí i les terres de la Sentiu (probablement pertanyents al fisc), per cessió del veguer Galí, representant del comte al castell d’Eramprunyà. També rebria terres a Begues, Sant Boi i El Prat, i a molts d’altres llocs, de mans de diversos particulars.[7]

    Sembla ser que, des del 985, el monestir de Castelldefels fou agregat al de Sant Cugat, un dels monestirs benedictins més poderosos de Catalunya. Totes aquestes terres, en ser propietat d’un senyor eclesiàstic tan poderós, es pogueren sostreure de les càrregues fiscals imposades pel senyor d’Eramprunyà, donant lloc, dins del terme d’Eramprunyà, a una altra senyoria: la de Castelldefels. Aquesta situació era molt comuna a altres zones del Penedès.[8] El mateix passà, a mitjans del segle XII, amb les terres entre Aiguadolç i la Cova Fumada, que passaren a formar part del monestir de Sant Vicenç del Garraf i, malgrat haver estat originàriament del terme d’Eramprunyà, se sostragueren al seu domini, i fins i tot acabaren formant part d’un altre dels actuals termes municipals (Sitges) i d’una altra comarca.[9]

[6] J. Rius, Cartoral de Sant Cugat del Vallès, Sant Cugat 1947, doc. 436. La Torre d’Almafar era pels volts de l’any 1000 propietat del guerrer Recosind, que la deixa a Igliane (J. Rius, Cartoral de Sant Cugat, doc. 372). Pels volts del 1100, la tenia un tal Alamandi (Arxiu Episcopal de Solsona, Cartoral de Solsona, vol. I, doc. 61). El 1195 la tenia el mercader barceloní Bernat Marcús, que la cedí a la seva filla Sància (Arxiu Diocesà de Barcelona, carp. 9, perg. 36). A mitjans del segle XIII, la torre fou adquirida per Guillem Burgès (Arxiu de la Catedral de Barcelona, Testaments, Pia Almoina, 4-8-98).
[7] P. Izquierdo, El terme d'Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al Feudalisme. Una revisió crítica, "Miscel.lània d'homenatge a Jaume Codina", El Prat 1994, p. 273.
[8] P. Bonnaissie, Catalunya mil anys enrera, Barcelona 1979, vol. II, p. 257, nota 100.
[9] J. Baucells, El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari dels pergamins, Barcelona 1990, p. 178, i Arxiu de la Catedral de Barcelona, pergamins 4-70-10, 11, 12 i 13.