ORIGEN DEL MONESTIR I PARRÒQUIA DE CASTELLDEFELS

    A l’edat mitjana, durant la conquesta als sarraïns de les terres del sud del Llobregat, l’Església havia perdut la facultat d’intervenció superior en l’organització de les noves terres que fins aleshores, sota els carolingis, havia gaudit. Fou una de les conseqüències de la caiguda del vell imperi de Carlemany i de la instauració del nou sistema feudal. Això va provocar que monestirs, bisbats i canongies, per no quedar marginats del nou territori, haguessin d’esdevenir un poder terrenal en peu d’igualtat a la resta de magnats. Obtingueren terres i béns en els quals exerciren el mateix tipus de senyoria que els senyors dels castells. Fins i tot arribaren a posseir-ne, de castells, i els comanaren com qualsevol altre noble.[1] En els segles X i XI és quan aquesta actitud arribà al seu punt culminant, afermant el seu domini i esdevenint un dels poders principals del país, sobretot gràcies al fet que no era afectada per la divisió de les herències.[2]

    Al segle X, al terme d’Eramprunyà, que aleshores anava des del Llobregat fins a Sitges, i del mar a les muntanyes sobre Begues, les terres baixes del Delta eren despoblades a causa de la inseguretat i del perill sarraí que venia del mar.[3] Segons Miquel Coll i Alentorn, abans del 966, el comte Miró de Barcelona les donà per tal que hi fos fundat un monestir: Santa Maria de Castelldefels.[4] Hi ha una llegenda, esmentada a principis de segle XX,[5] que fa procedir la primera imatge de la Mare de Déu de Castelldefels de les mans del Sant Pare Adrià II. Aquest l’hauria lliurada a l’emperador Carlemany, que hauria estat el fundador de l’església de Castelldefels, lloc on hauria deixat la imatge. En tot cas, les fonts històriques només parlen del monestir de Santa Maria, amb un gran creixement entre els anys 966 i 985.

[1] C. Batet, L’Església i les esglésies en els inicis del domini comtal a la Marca de Barcelona, "Analecta sacra tarraconensia", 67/1 (1994) p. 249.
[2] P. Bonnaissie, Catalunya mil anys enrera, Barcelona 1979, vol II, pp. 115 i 153-157.
[3] D. Sanahuja El sistema defensiu d’Eramprunyà entre els segles X i XIV, "L’Avenç" 152 (1992) p. 16.
[4] M. Coll, La marxa cap a la independència de Catalunya (877988), Barcelona 1989, pp. 41-42.
[5] C. Gomis, Província de Barcelona, dins la "Geografia General de Catalunya" dirigida per F. Carreras Candi, Barcelona 1910, p. 385.