EL TERME DE CASTELLDEFELS EN ÈPOCA DELS SENYORS FEUDALS

    Una cèlebre sentència del 1117 obligà els monjos de Sant Cugat de residir al seu monestir i a deixar, per tant, el control directe que fins aleshores exercien en les propietats del cenobi allunyades de la seu central. Aquesta situació obligà a Sant Cugat a encomanar l'administració de les seves terres a la baronia d'Eramprunyà, centrades a Castelldefels, a senyors feudals laics.

    Aquests senyors feudals foren els Tició. La família Tició, probable descendent dels Santa Oliva, castlans d'Eramprunyà, està documentada diverses vegades al llarg del segle XII. El fundador de la nissaga, anomenat, segons els diversos documents, Tició de Feixa, Tició de Gavà, o simplement Tició, tenia propietats a Sant Boi de Llobregat (els anys 1152 i 1179), Gavà (els anys 1145, 1178), Viladecans (anys 1171 i 1178), i Castelldefels (anys 1157, 1178, 1179, 1181, 1185). Encara que no és segur que tots aquests esments corresponguin a la mateixa persona, Ticio és designat com a batlle del rei d'Aragó a Viladecans els anys 1144 i 1147. Tició, fill de Berenguer Guillem (de Santa Oliva?), es casà probablement dues vegades, primer amb Alamanda (esmentada com a esposa seva l'any 1178) i després amb Maria (esmentada ja l'any 1179), i tingué, al menys, tres fills ja majors d'edat el 1178: Ramon, Guillem i Berenguer. La seva vida pública, doncs, es degué desenvolupar des del 1144, quan tot just devia d'assolir la majoria d'edat, fins després del 1185.

    L'any 1144, [1] Tició era ja batlle reial a Eramprunyà; és a dir, era l'encarregat de cobrar i vetllar pels interessos que el rei mantenia al terme d'Eramprunyà. L'any 1178, [2] l'abat de Sant Cugat li atorgà la senyoria de Castelldefels, amb dret hereditari.

    A Tició el succeïren el seu fill Berenguer Tició (a qui, entre 1223 i 1234 Sant Cugat segrestà el feu de Castelldefels, que fou donat vitalíciament a Berenguer Gerart), el seu nét Ferrer Garí, àlies Tició, (esmentat l'any 1286), i el fill d'aquest, Ferrer Tició, àlies Garí (esmentat l'any 1293). La vídua d'aquest darrer, Maria, vengué Castelldefels a Berenguer de Relat l'any 1340. A aquest el succeí Isabel, filla seva, casada amb Gispert de Guimerà, àlies Relat. Els anys de 1360 a 1378 és senyor de Castelldefels el fill d'ambdós, Berenguer de Relat, àlies Guimerà, l'any 1394 el seu hereu, Bernat de Relat, i el 1410 Gispert de Relat àlies Guimerà, el darrer dels senyors privatius de Castelldefels. Aquest darrer, l'any 1427, arran d'una sentència de la cúria reial, es va veure obligat a vendre a Lluís Marc, senyor d'Eramprunyà, el feu que per Sant Cugat tenia a Castelldefels. [3]

    Durant aquests gairebé 250 anys, els termes de Castelldefels no tingueren variació. Així, els actuals barris del Castell, Vista Alegre, Montemar i Centre formaven part dels dominis del senyor de Castelldefels. Dominis que s'estenien per la Vall de Joan i part de la Sentiu, actualment en terme municipal de Gavà. Igualment, la parròquia de Santa Maria comprenia aquestes terres. Cal fer notar, tot i això, que l'espai de la sagrera (és a dir, el tros de muntanya immediat a l'església de Santa Maria i el cementiri) i els masos que l'any 1100 foren posats sota senyoriu directe de la parròquia, no foren donats al senyor de Castelldefels. Així, per exemple, al fogatjament de 1378 podem veure que el rector de Castelldefels tenia la propietat de 5 masos, situats dins la parròquia, mentre que en Berenguer de Relat era senyor d'uns altres 26.

    Per altra banda, els actuals barris del Poal i Bellamar, seguien sota senyoria i jurisdicció dels senyors d'Eramprunyà. Així, per exemple, el 7 de febrer de 1256, el castlà d'Eramprunyà, Guillem de Terrassa, i la seva muller Berenguela, van donar uns terrenys anomenats Terrasel, al terme d'Eramprunyà, per construir-hi una església i convent dedicat a Sant Salvador. La fundació no prosperà, i el 6 d'octubre del 1264 van haver-hi d'establir Guillem Goguer, per tal que es fes càrrec de la capella, la qual cosa originà l'actual masia de Can Vinyes (abans Sant Salvador dels Arenys). [4]

    Més dades d'aquestes terres mantingudes sota el senyoriu i la parròquia d'Eramprunyà les tenim al fogatjament de 1378, que fa referència a dos «fochs qui son de Sent Miquel de Alaprunya e son del dit castell de felchs», esment probable de les dues masies (l'actual de can Vinyes i alguna de veïna) situades prop de Castelldefels, però sota el domini directe d'Eramprunyà.

    Una nova referència la trobem l'any 1391, quan el senyor d'Eramprunyà Jaume Marc II portà a terme una àmplia operació d'establiments de terres per tal de redistribuir un poblament afectat greument per la pesta negra. [5] En aquesta ocasió, l'11 de març de 1391, Jaume Marc estableix a Arnau Pujols un mas anomenat Mas Pujols (que el 1587 era propietat de Gaspar Valls, amb 18 mujades de terra), que antigament hom anomenava Mas del Pi, a Castelldefels, al lloc anomenat els Pujols, que limita a orient amb un torrent, a migdia amb l'estrada o camí ral, a occident amb l'honor d'en Vilar (que potser fa referència al Vilar d'Esperan esmentat el segle XII, i que situem prop de l'actual Port Ginesta, a les Botigues de Sitges) i al nord amb el mateix honor d'en Vilar. Arnau Pujols es compromet a pagar cada any un cens d'una lliura de cera al senyor, per Nadal, i es declara home propi, soliu i afocat (remença) i com a tal presta jurament d'homenatge i fidelitat al seu senyor. Com a entrada per l'establiment del mas, paga 9 sous en moneda barcelonina al seu senyor. [6] Ubiquem aquest Mas Pujols en l'actual zona de les Botigues de Sitges, a ponent del turó de la Cova Fumada. Un altre establiment en aquesta zona està data el primer d'abril, quan Pere Parellada de Castelldefels rep el mas anomenat Barceló (l'actual can Vinyes, que el 1587 ja era propietat de Pere Joan Vinyes), que limita a llevant amb un pujol anomenat Jaubert (potser el pujol on hi ha la Torre Moruna?), a migdia amb el camí ral, a ponent amb el puig Pinell, i al nord amb el puig Sedal. Pere Parellada, en nom del seu fill Berenguer, i la seva esposa Romia, jura homenatge i fidelitat al senyor, i es declara «home propi, soliu i afocat», és a dir, remença. Com a cens per aquest mas es compromet a pagar, cada any, per la festa de Sant Pere i Sant Feliu d'Agost, 3 quarteres i tres quartans d'ordi, i un parell de gallines. A més, en concepte d'entrada, paga 9 sous al senyor. [7] Per acabar, farem referència a l'establiment més curiós d'aquesta tongada: la cova fumada, frontera llavors entre les possessions d'Eramprunyà i les del priorat de Sant Vicenç de Garraf. El 10 de gener de l'any 1399, Jaume Marc establia a Guillem Costa, mestre de cases de Barcelona, «tota illa cova de las arens», que limitava, a llevant, amb Arnau Ferrer; a migdia, amb el camí que anava fins l'entrada de la cova, a ponent amb Arnau Pujols, i al nord altre cop amb Arnau Ferrer. L'establiment es feia a canvi d'un cens annual, a pagar cada festa de Sant Joan, de 9 sous en moneda barcelonina. [8]

    Queda clar doncs que, en tota l'època medieval, tota l'actual zona de ponent de l'actual terme municipal de Castelldefels no estava sota el domini i jurisdicció del senyor de Castelldefels. Aquest territori, situat aproximadament entre l'actual Torre de la Guarda (hotel Jaume I) i el terme de les Botigues de Sitges, no era altra cosa que la façana marítima dels senyors d'Eramprunyà. Fou un poc més tard, al segle XV, quan el senyor d'Eramprunyà Lluís Marc comprà el senyoriu de Castelldefels, que aleshores, sota un únic senyor, es pogueren unificar les dues zones, donant lloc, més o menys, a l'actual terme municipal de Castelldefels.

[1] ACA, pergamí de Ramon Berenguer IV, núm. 167, citat per M. Bofarull, Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, vol. 4, p. 92.
[2] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat, Barcelona 1945, vol. 3, doc. 1117, p. 270-271.
[3] P. Català i M. Brassó, Els castells catalans, vol. I, Barcelona 1990, p. 343-344.
[4] Arxiu de la Corona d'Aragó, Fons de Montalegre, perg. núm. 98 i 129, citat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 51.
[5] J. Campmany, Pagesos i senyors a Eramprunyà (1323-1460), «Materials del Baix Llobregat», núm. 5, en premsa.
[6] Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari F. Fuster, 59/15, Manual d'establiments de Jaume Marc, 1390-1399, f. 29r-30r.
[7] Al mateix lloc, f. 30r-21v.
[8] Al mateix lloc, f. 173r.