NOVES QÜESTIONS ENTRE SANT CUGAT I EL BISPAT DE BARCELONA (ANYS 1200-1250)

    L'estatus de control compartit entre Sant Cugat i Castelldefels establert a principis del segle XII, i que comentàvem al capítol anterior, es degué conservar sense canvis significatius durant aproximadament cent anys. Fou en aquesta època quan es consolidà el domini terrenal de la família Tició a Castelldefels, i en determinades possessions de Gavà i Viladecans. Però a començaments del segle XIII, en l'aspecte espiritual, les relacions entre bisbat i monestir es tornaren a torçar.

    Aquestes tensions surten a la llum el 8 de gener de l'any 1216, quan el bisbe de Barcelona obligava l'abat a signar una concòrdia sobre "obediència, subjecció i altres coses contingudes en les escriptures", en la qual "se convingué que l'Abat de Sant Cugat y sos successors, perpètuament, graciosa i espontània presti manual i deguda obediència, y prometi canònica reverència al bisbe de Barcelona i sos successors", i també que "expressament renuncïi als privilegis que se oposen a dites coses, y sempre se tingui com a diocesà del Bisbe de Barcelona, y de sos successors".[26]

    Aquesta concòrdia anava més enllà de la sentència del cardenal Bossó de 1117, i la butlla papal del 1120, ja que la submissió al bisbe indicava que, a partir d'aleshores, el nomenament dels capellans de les esglésies de Sant Cugat (que aportaven uns bons ingressos al monestir), quedaven totalment en mans del bisbe, perdent Sant Cugat el dret de presentació dels candidats a capellans de les seves esglésies.

    Tot i això, el bisbe de Barcelona reconeixia, tres anys després, el 9 de gener de 1219, la propietat del monestir sobre certes esglésies de la diòcesi, entre les quals hi esmenta, òbviament, Santa Maria de Castelldefels. Berenguer, bisbe de Barcelona, les donava a Ramon de Sant Cugat i els seus successors, "atemperant-se a l'arbitratge de Ponç, ardiaca, Pere, sagristà, i Ramon, primicier de l'església de Barcelona, delegats del prelat". També s'acordà que quan el bisbe "vagi per son bisbat visitant les esglésies, acceptarà mòdiques procuracions en les de Sant Cugat, segons les possibilitats d'aquestes".[27] Una nova manera de recordar que les esglésies de Sant Cugat restaven sotmeses al control episcopal, i que al monestir només li quedava el dret de percebre'n les rendes, sense, però, poder nomenar-hi un capellà de confiança que vetllés pels seus interessos.

    La parròquia de Castelldefels quedava, d'aquesta manera, equiparada a la resta d'esglésies del bisbat. La situació no fou acceptada pels monjos, que tornaren a apel·lar a Roma.

[26] ACB, Libri Antiquitatum, vol. IV, f. 218, doc. 496, regestado per J. Mas, Notas históricas del obispado de Barcelona, Barcelona 1911, vol. IX, p. 233, doc. 2587.
[27] ACB, Libri Antiquitatum, vol. IV, f. 218, doc. 497, regestado per J. Mas, Notas históricas del obispado de Barcelona, Barcelona 1911, vol. IX, p. 2334, doc. 2588.