EL DOMINIO EPISCOPAL SOBRE LES ESGLÉSIES DE CASTELLDEFELS (ANYS 1100-1200)

    La creació de la parròquia de Santa Maria de Castelldefels entre els anys 1100 i 1106, a l'antiga casa principal del monestir de Santa Maria de Castelldefels, formalitzaria l'atenció espiritual dels habitants dels territoris del monestir. El seu terme parroquial, però, era sensiblement menor que les antigues possessions de Sant Cugat a Eramprunyà. Així, si bé les terres del monestir s'estenien al segle XI per Sant Boi, El Prat, Viladecans, Gavà i Castelldefels, el terme parroquial definit de bell nou incloïa només Castelldefels.[23] La resta de terres que, dins d'Eramprunyà, eren de Sant Cugat quedaren incorporades a la parròquia només com a font de rendes, no dins del terme parroquial. De fet, quedaren en situació confusa: no eren parròquies, però els fidels hi eren atesos per esglésies depenents del monestir.

    D'altra banda, Santa Maria de Castelldefels quedà, arran de la butlla papal de l'any 1098 i de la consagració del 1100-1106, sota la dependència alhora del bisbe i del monestir de Sant Cugat. A Sant Cugat pertocava la propietat de les terres, el cobrament dels delmes, les primícies, les almoines i donacions, i el nomenament del rector, que era un monjo de la comunitat. Al bisbe, el control i la vigilància, així com la consagració de l'abat del monestir. Però les conseqüències de la butlla de1098 no quedaren definitivament establertes fins els anys 1117 i 1120.

    Perquè a principis de segle XII, un cop allunyat el perill d'ingerència romana a Sant Cugat, els monjos volgueren recuperar l'exempció del bisbat. Pretensions a les quals, lògicament, s'oposà el bisbe de Barcelona. L'abril de 1117 arribà com a mitjancer el cardenal Bossó, enviat papal. Bossó dictaminà contra les pretensions del monestir, que establí que "monachi soli habitantes in ecclesiis redean ad monasterium suum" és a dir, que els monjos establerts a les esglésies havien, obligatòriament, de tornar al monestir; les esglésies pròpies del monestir, Castelldefels entre elles, havien doncs d'estar regides per rectors seculars. L'abat de Sant Cugat es reservava el dret de presentar els candidats (dret de patronatge), però era el bisbe qui nomenava, consagrava i autoritzava els sacerdots de les esglésies del monestir; i el que era més important, conservava el dret a visitar, inspeccionar i castigar, si s'esqueia, aquests rectors.[24]

    Aquesta resolució, confirmada per la butlla de Calixt II de 15 de febrer de 1120,[25] de retop afectà les esglésies dels monjos no incloses a Castelldefels; si fins aleshores la seva gestió havia estat encomanada a una munió de monjos dispersos sobre el territori, ara, de cop, quedaven sense custòdia, ja que el bisbe només nomenava els rectors de les esglésies parroquials.

[23] Veure nota 18.
[24] ACB, Libri Antiquitatum, vol. IV, f. 214, citat per J. M. Martí Bonet, op. cit., p. 311.
[25] J. M. Martí Bonet, op. cit., p. 306.