LA CESSIÓ DEL TERME DE CASTELLDEFELS A SENYORS LAICS (ANYS 1100-1150)

    La resolució de 1117, que obligava els monjos de Sant Cugat a deixar de residir a les esglésies exteriors del monestir provocà, a principis del segle XII, una important reordenació de les funcions i divisions eclesiàstiques de les terres de Sant Cugat a Eramprunyà. D'una banda, algunes cel·les i les seves terres adjacents, abandonades pels monjos, foren probablement incorporades a d'altres esglésies controlades directament pel bisbe, com Sant Pere de Gavà, que va quedar unida a Sant Miquel d'Eramprunyà, [19] Sant Pau del Prat, unida a Sant Boi de Llobregat, o Sant Joan de Viladecans, unida a Sant Climent de Llobregat.

    D'altra banda, pel que fa al domini temporal del monestir, els monjos, que ja no pogueren administrar les seves possessions "sobre el terreny", hagueren de cedir-lo a particulars, a canvi del seu vassallatge i d'un determinat cens. Aquesta cessió, a la manera feudal, es realitzà mitjançant la infeudació de les possessions de Castelldefels a algun noble.

    Entra en escena aleshores a Castelldefels la poderosa família dels Santa Oliva. Aquesta família, que ja era vassall del monestir des de principis del segle XI en determinades terres del Penedès, detentava alhora la castlania del castell d'Eramprunyà. En efecte, el 1067 els Sant Martí, senyors d'Eramprunyà, havien ja encomanat la custòdia del castell als Santa Oliva.[20]

    Els Santa Oliva obtingueren, dels senyors d'Eramprunyà, part en les rendes del castell. Però, a mitjans del segle XII ens apareixen també vinculats a antigues possessions de Sant Cugat: la Sentiu i Almafar.[21] D'altres possessions terrenals de Sant Cugat, com Gavà, Castelldefels, i també la torre d'Almafar, ens apareixen vinculades entorn del 1150 a una altra família, els Tició.[22] Tenint en compte que el pare d'aquest Tició es deia Berenguer Guillem, i que un dels fills i hereus de Ramon Guillem de Santa Oliva es deia també Berenguer Guillem, podem raonablement suposar que els Tició descendien dels Santa Oliva, i que adquiriren la senyoria de Castelldefels el 1148 com a part del lot que, a conseqüència de la sentència del cardenal Bossó del 1117, fou infeudat als Santa Oliva en ser abandonat pels monjos de Sant Cugat.

[19] Així, si entre els anys 972 i 1098, a la zona de Gavà es parla de l'església de "Sant Pere de Castelldefels", aquesta denominació es substitueix a partir de 1143 per la de "Sant Pere i Sant Miquel d'Eramprunyà", tot indicant la unió a la parròquia d'Eramprunyà de l'antiga cel·la de Sant Pere, fundada pel monestir de Castelldefels. La inclusió de Sant Pau del Prat a Sant Boi prosseguirà fins el segle XVI, i la de Sant Joan de Viladecans a Sant Climent fins el segle XVIII.
[20] F. de Bofarull, La baronia y el castillo de Aramprunyá, Barcelona 1911, apèndix 2.
[21] La Sentiu: J. Torres y Reyetó, Lo castell de Aramprunyá, a les Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, núm. 3 (1887), p. 53, Almafar: al testament de Guillem Ramon de Santa Oliva el 1143, al CSC, doc. 946,
[22] Tició de Gavà, l'any 1145, al CSC, doc. 965, de Castelldefels, el 1148, CSC, doc. 967, i d'Almafar, el 1178, CSC, doc. 1117.