LA REFORMA GREGORIANA A LES ESGLÉSIES DE CASTELLDEFELS (ANYS 1050-1100)

    Dèiem al capítol anterior que les esglésies de Castelldefels resistiren, entre els anys 1000 i 1050, l’intent d’absorció episcopal gràcies a l’empara papal sobre Sant Cugat. Però un nou factor alterà la situació: la revolució política que Catalunya visqué vers l’any 1050, amb el naixement del feudalisme. Els senyors de castells deixaren de considerar-se delegats del comte, per esdevenir senyors plens. En aquest context, els delmes parroquials d’Eramprunyà, Garraf i Sant Climent foren dividits, infeudats, heretats o venuts entre nobles com simples propietats privades.[14] Pel que fa a les esglésies monacals que, a Castelldefels, depenien de Sant Cugat, també s’adaptaren al feudalisme, i l’abat actuà com a senyor feudal, fora del control del bisbe.

     Però aquesta situació irregular no durà gaire. A finals del segle XI, un aire d’espiritualitat i reforma recorria les esglésies d’Europa, concretat en la reforma gregoriana. I una de les seves conseqüències fou la introducció de control forani sobre Sant Cugat. Per implantar la reforma. Roma posà el monestir sota el control de l’abat del cenobi francès de Thomières,[15] que, entre altres coses, ni tan sols acceptà reconèixer l’abat elegit pels monjos.[16]

     Aquesta situació provocà una revisió de l’exempció de Sant Cugat (i per tant, també de Castelldefels) de l’església barcelonina. Si entre els anys 1000 i 1090, Sant Cugat havia protegit la seva independència del bisbat tot acostant-se a Roma, ara en canvi intentà protegir-se de la ingerència romana acostant-se a l’episcopat barceloní. Així, a la dècada del 1090, els monjos i el bisbat actuen junts, protegint-se mútuament contra el legat romà.

     La conclusió d’aquest agitat període és una butlla d’Urbà II de 1098, que confirma les possessions del monestir, però elimina la independència episcopal, obligant l’abat a ser confirmat pel bisbe de Barcelona.[17] És en aquesta nova etapa de relacions en què cal emmarcar la consagració parroquial de Santa Maria de Castelldefels en una data tardana,[18] gairebé cent anys després dels primers esments sobre l’existència de parròquies a Eramprunyà. Consagració parroquial i "ingerència" episcopal afavorides per la coincidència d’abadiat i episcopat en una mateixa persona: el bisbe-abat Berenguer.

[14] Són significatius els documents d’infeudació i sots-infeudació d’Eramprunyà del 1067 i el 1074, que posen els delmes d’Eramprunyà, Sant Climent i Sant Vicenç al mateix nivell que d’altres drets feudals.
[15] P. Kehr, El papat i el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, "Estudis Universitaris Catalans", Vol. XIV, Barcelona 1929, pp. 289-323.
[16] Diversos episodis d’aquests enfrontaments, al Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, docs.739, 740, 741, 742, 743, 744, 745 i 753.
[17] Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, doc. 774.
[18] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1. Reproduït per R. Ordeig, Inventari de les Actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, Anys 1101-1125, "Revista Catalana de Teologia", vol. XIII/2, (1988), doc. 284, p. 398-400.