EL FRACÀS EPISCOPAL EN LES ESGLÉSIES DEL MONESTIR DE CASTELLDEFELS (ANYS 1000-1050)

    Dèiem al capítol anterior que el bisbat podé recuperar, entorn l’any 1000, el control de totes les esglésies de la banda de la muntanya, que esdevingueren parròquies, pagant però el preu de cedir definitivament els delmes d’aquestes parròquies als senyors laics del castell.

     Pel que fa a les esglésies i oratoris depenents de Sant Cugat (hereu i successor del monestir de Santa Maria de Castelldefels), l’afer no va ser tan fàcil. De fet, el bisbat inicià una pugna amb aquest monestir per obtenir també el control (dret de nomenar els rectors, de controlar i castigar el seu capteniment, de visitar les seves esglésies, de jutjar els conflictes entre rector i parroquians) de les seves esglésies, una pugna que duraria gairebé fins al segle XVII.[12]

     Davant la intenció episcopal d’exercir els drets jurisdiccionals del bisbat a les esglésies de Sant Cugat, els abats buscaren la protecció de Roma. Així, la Santa Seu emeté sengles butlles, els anys 1002, 1007, 1023,[13] declarant el caràcter "exempt" de les possessions i esglésies del monestir de Sant Cugat, tot i reconeixent l’apropiació del delme feta pel monestir, i prohibint i castigant qualsevol intromissió, ja fos feudal o episcopal, amb una fórmula clara i diàfana: "statuentes apostolica censura sub divini iudicii obestatacionibus, et anathematis interdictionibus, ut nulli umquam regum, nulles episcoporum, nullesque hominum cuiuscumque sit dignitatis vel ordinis, audeat moleste causas eiusdem monasterii incumbere, nec homines illorum per ullam causam distringere", és a dir, "sota judici diví i amb censura apostòlica ens oposem i prohibim, sota anatema, que cap governant, bisbe, ni home qualsevol, sigui dignitat (laica) o (clergue) ordenat, gosi provocar raons molestes al monestir, ni atenalli per cap causa els seus homes". Fixem-nos que la prohibició papal inclou el bisbe.

     Castelldefels i les esglésies del monestir ("infra terminum de Castrum Erapruniano, ecclesia sancte Marie et s. Petri, cum ipso pugo quod dicunt de Castrum Felix, cum terminis et adiacentiis suis; et ipsum alaudem de Gavano vel de Sales, et ipsum alaudem quod habet de Monte Petroso usque ad mare et usque in flumen Lupricato, cum terminis et aiaentiis suis" és a dir, les esglésies de Santa Maria i Sant Pere, el pujol dit Castelldefels, l’alou de Gavà i el de Sales, i el que hi ha des de Montpedrós fins al mar i al riu Llobregat, amb tots els seus termes i pertenències) s’escapen, doncs, fora de l’abast del bisbe, fora de la institució parroquial. I seguiran aixì gairebé noranta anys més.

[12] J. M. Martí Bonet, Los privilegios papales y las parroquias de la diócesis de Barcelona, a "Anthologica Annua", vol. 30-31 (1983-84), pp. 298-313.
[13] Butlla de 1002, al Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, doc. 382. Butlla de 1007, al Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, doc. 412, i la butlla papal de 1023, al Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, vol II, doc. 486.