L’HEGEMONIA EPISCOPAL I LA CREACIÓ DE LES PRIMERES PARRÒQUIES A ERAMPRUNYÀ (Anys 1000-1050)

    Aproximadament entre els anys 1000 i 1050, sota el signe de l’empenta episcopal, es crearen les primeres parròquies a Eramprunyà. Una parròquia no era només una església, sinó un conjunt format per església, territori i fidels, que rebien l’auxili espiritual del rector de l’església (paraula que procedeix del llatí "regere curam animarum", o sigui, "regir la cura de les ànimes").[8] Així, perquè una església esdevingués parròquia, calia que li fos adjudicat un terme, un territori sobre el qual actuar, una dotació econòmica, que li permetés d’atendre els fidels de forma adient, uns fidels, que eren els que rebien els sagraments del rector, i un rector, que era qui administrava la parròquia i qui tenia cura dels fidels. Tot això es feia amb una cerimònia solemne, en presència del bisbe, i en la qual es "consagrava" la parròquia. Entorn de la parròquia i les relacions que s’hi generaren, molt més endavant, nasqueren els ajuntaments i termes locals de Catalunya.

     Tornant a l’etapa històrica entre els anys 1000 i 1050, el bisbat de Barcelona, sobretot a partir de l’important redreç que imposà el bisbe Aeci,[9] volgué recuperar l’autoritat sobre les parròquies del sud del Llobregat. Això volia dir intentar recobrar els delmes d’aquestes esglésies, el control sobre el nomenament dels sacerdots, i el poder per vigilar i castigar el comportament dels rectors si no s’ajustava a les disposicions canòniques. Evidentment, no fou una tasca fàcil, ja que s’hagueren d’enfrontar tant als senyors laics que havien acaparat els delmes, com als altres eclesiàstics que volien funcionar al marge de l’autoritat diocesana.

     El bisbat de Barcelona ja havia aconseguit que l’any 966 el comte Miró, al seu testament, li cedís part dels drets de l’església de Sant Boi. Vora l’any 1000, concretament el 994, aquesta cessió es complementaria amb la recuperació de la resta dels drets sobre les esglésies d’Eramprunyà (Sant Miquel i Sant Climent), Sant Vicenç de Garraf i Sant Boi.[10] Ràpidament, aquestes esglésies assoliren l’estatus de parròquies, i els primers esments escrits no triguen a sortir a la documentació.[11] El bisbat, però, hagué de pagar un preu: el delme de les esglésies d’Eramprunyà restaria a partir d’aleshores en mans dels senyors del castell. La resta d’oratoris seguiren vinculats als seus fundadors; el patronatge laic sobre petites ermites i capelles, s’allarga, de fet, fins a la revolució liberal del primer terç del segle XIX.

[8] J. M. Martí Bonet, Los privilegios papales y las parroquias de la diócesis de Barcelona, a "Anthologica Annua", vol. 30-31 (1983-84), p. 296.
[9] G. Feliu, "El dominio territorial de la sede de Barcelona (800-1010)", Tesi doctoral, U. de Barcelona 1971.
[10] Vegeu la nota 5 (capítol anterior).
[11] Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç, el mateix 994 (LA, IV, doc. 148), i Sant Boi, el 1004 (CSC, doc. 391), i Sant Climent el 1092 (CSC, doc. 748).