L’HEGEMONIA EPISCOPAL I LA CREACIÓ DE LES PRIMERES PARRÒQUIES A ERAMPRUNYÀ (Anys 1000-1050)
Tornant a l’etapa històrica entre els anys 1000 i 1050, el bisbat de Barcelona, sobretot a partir de l’important redreç que imposà el bisbe Aeci,[9] volgué recuperar l’autoritat sobre les parròquies del sud del Llobregat. Això volia dir intentar recobrar els delmes d’aquestes esglésies, el control sobre el nomenament dels sacerdots, i el poder per vigilar i castigar el comportament dels rectors si no s’ajustava a les disposicions canòniques. Evidentment, no fou una tasca fàcil, ja que s’hagueren d’enfrontar tant als senyors laics que havien acaparat els delmes, com als altres eclesiàstics que volien funcionar al marge de l’autoritat diocesana.
El bisbat de Barcelona ja havia aconseguit que l’any 966 el comte Miró, al seu testament, li cedís part dels drets de l’església de Sant Boi. Vora l’any 1000, concretament el 994, aquesta cessió es complementaria amb la recuperació de la resta dels drets sobre les esglésies d’Eramprunyà (Sant Miquel i Sant Climent), Sant Vicenç de Garraf i Sant Boi.[10] Ràpidament, aquestes esglésies assoliren l’estatus de parròquies, i els primers esments escrits no triguen a sortir a la documentació.[11] El bisbat, però, hagué de pagar un preu: el delme de les esglésies d’Eramprunyà restaria a partir d’aleshores en mans dels senyors del castell. La resta d’oratoris seguiren vinculats als seus fundadors; el patronatge laic sobre petites ermites i capelles, s’allarga, de fet, fins a la revolució liberal del primer terç del segle XIX.
