LAICS I CLERGUES EN L'ADMINISTRACIÓ ECLESIÀSTICA D’ERAMPRUNYÀ (ANYS 950-1000)

    Un cop organitzat eclesiàsticament el terme d’Eramprunyà entre els anys 900 i 950, s’entraria en una fase d’assentament, entre els anys 950 i 1000, en la que apareixen, com assenyalàvem al capítol passat, els primers esments escrits de les esglésies que molt més tard esdevindran parroquials.

     A banda d’això, el patronatge comtal sobre les esglésies muntanyenques d’Eramprunyà possibilità la secularització dels seus delmes. És a dir, que els delmes (que eren les prestacions econòmiques que els fidels pagaven anualment per sostenir l’església) no fossin finalment percebuts per la comunitat esclesiàstica, sinó pel "patró" de l’església; és a dir, aquell que l’havia fundat. O sigui, els comtes. Així, podem observar que en aquesta època, el comte Miró ven part dels drets sobre els delmes d’Eramprunyà (corresponents probablement a les esglésies de Sant Miquel d’Eramprunyà, i Sant Climent de Llobregat), Sant Boi de Llobregat, i Sant Vicenç (del Garraf) al seu representant administratiu, el veguer Galí. Aquest les cedirà als seus fills i hereus.[5]

     Similarment, és en aquesta època quan possiblement apareixen els oratoris i capelles de muntanya, probablement vinculats a petits senyors, laics o eclesiàstics que, seguint l’exemple comtal, pretenen quedar-se, no ja amb el delme (que corresponia només a les esglésies principals), sinó amb els altres ingressos eclesiàstics, com ara els procedents de les oblacions dels fidels, donatius, almoines, explotació de propietats, o percepcions per serveis religiosos: són les capelles de Sant Llorenç a Can Tries, de Sant Miquel de Benviure, de Santa Maria de Sales, de Sant Pere de les Puel·les a Sant Boi... oratoris tots ells erigits al costat de camins públics de certa importància.[6]

     Altrament, a la banda marítima, el monestir de Castelldefels es consolidà com a recaptador dels delmes dels habitants de les seves possessions. És probablement l’època en la qual els monjos s’escampen sobre el territori, amb les probables cel·les de Sant Pere de Gavà, Santa Maria del Sitjar (potser ocupant una antiga església de camí que, substituïda per Sant Miquel d’Eramprunyà, fou cedida al monestir de Castelldefels vers el 950), Sant Miquel de la Sentiu, Sant Joan de Viladecans, o Sant Pau del Prat.[7]

[5] Ho sabem perquè l’any 994, el fill de Galí, Guillem de Sant Martí, retorna al bisbat de Barcelona, els drets que posseïa sobre les "parroechiam Sancti Baudilii, cum ipsas ecclesias titulisque infra eius domum fundati (...) et cum parrochia Eraprugnano et cum parroechia Sancti Vincen", Libri Antiquitati, vol. IV, doc. 148, fol. 51a-b, transcrit per A. Fàbrega, Diplomatari de la Catedral de Barcelona, Barcelona 1995, vol I (844-1000), doc. 253, pp. 476-77.
[6] D’alguns no en sabrem res fins més tard; però semblen tenir origen antic, acostat a l’any 1000. Els primers esments dels oratoris són dels anys 1004 per a Sant Pere (CSC, doc. 391), 1048 per a Sant Miquel de Benviure (LFM, doc. 353), 1059 per a Santa Maria de Sales (LFM, doc. 301), i 1265 per a Sant Llorenç (ACB, 4-8-98).
[7] Aquesta és la hipòtesi plantejada per Pere Izquierdo i Miquel Coll i Alentorn, que nosaltres compartim. Vegeu P. Izquierdo, El terme d'Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al Feudalisme. Una revisió crítica, «Miscel.lània d'homenatge a Jaume Codina», El Prat 1994, p. 274, i M. Coll, La marxa cap a la independència de Catalunya (877-988), Barcelona 1989, pp. 41-42.