EL MODEL CAROLINGI EN L’ORGANITZACIÓ ECLESIÀSTICA D’ERAMPRUNYÀ (900-950).

    Els estudis recents no atorguen la reconquesta un significat de front guerrer entre religions que avança, sinó un sentit social, en termes d’enquadrament administratiu d’homes i terres de frontera.[1] Així, la reconquesta s’hauria de veure tant com una pugna entre poders administratius diferents disputant-se un determinat territori, i que usen la força els uns contra els altres, com una lluita contra l’enemic interior (els propis habitants dels territoris "conquerits" que no volen sotmetre’s a la nova administració), als quals imposen el control jurídic, econòmic i militar propis dels estats cristians.

     Al sud del Llobregat, aquest fet coincideix amb l’inici de l’evolució de l’estat cristià, des de la forma carolíngia fins a la forma feudal. En aquest trànsit, hi distingim una primera etapa, que situem aproximadament entre els anys 900 i 950, en què els comtes, personalment, prenen possessió de les terres de l’altra banda del Llobregat, les incorporen al seu comtat, i les organitzen mitjançant els termes castellers. És el que es podríem anomenar "model carolingi" d’organització. En el cas de Castelldefels, el territori queda dins del terme del castell d’Eramprunyà, propietat dels comtes. Primer, Guifré Borrell, després Sunyer, i finalment, entre els anys 947 i 966, sembla ser que el comte Miró portà personalment l’administració d’aquestes terres al sud del Llobregat.[2] La fórmula administrativa utilitzada per tots aquests comtes fou la del vell estat carolingi, que barrejava església i estat, atorgant a civils i eclesiàstics papers semblants i complementaris.

     Així, a Eramprunyà, es forjaren dues administracions paral·leles: una d’eclesiàstico-civil, sota el domini dels monjos de Castelldefels, amb possessions a la banda marítima del terme d’Eramprunyà (als actuals termes de Castelldefels, Gavà, Viladecans i El Prat),[3] i una de civil-eclesiàstica, sota el patronatge comtal, centrat en la creació de les esglésies de Sant Boi, Sant Climent, Sant Miquel d’Eramprunyà (possiblement creada vers el 950 dins del castell per substituir una antiga església situada prop del Sitjar, potser cedida al monestir de Castelldefels),[4] i Sant Vicenç de Garraf. Així, les primeres referències escrites d’esglésies apareixen just després de l’any 950: Santa Maria de Castelldefels (966), Sant Pere de Gavà (972), Sant Joan de Viladecans (980), Sant Pau del Prat (980), Sant Boi de Llobregat (966), Sant Climent de Llobregat (970), Sant Miquel d’Eramprunyà (976), Sant Vicenç del Garraf (994).

[1] Vegeu, per exemple, els comentaris de R. Martí a Catalunya Romànica, Vol. XIX, Barcelona 1992.
[2] L’any 988, el comte Borrell, germà de Miró, donà Eramprunyà a la seva muller, amb un document on reconeix que en té el domini per herència del seu pare i del seu germà, indicant que en temps del seu pare Sunyer, i potser també en temps del seu tiet Guifré Borrell, Eramprunyà era posseït directament per la família comtal. E. Junyent, «Diplomatari de la Catedral de Vic. Segles IX-X», Vol. 4, Vic 1987, p. 458, doc. 537.
[3] El primer esment del monestir de Santa Maria de Castelldefels és de l’any 966. ACA, Cartulari de Sant Cugat, Edició de J. Rius, Barcelona 1945, vol I, doc. 85.
[4] El primer esment de Sant Miquel d’Eramprunyà és de l’any 980. Hi ha indicis que l’any 945 hi havia un edifici religiós amb atribucions parroquials (ja que tenia cementiri) prop del Sitjar, on ara hi ha l’ermita de Bruguers. Sant Climent de Llobregat es troba esmentat per primer cop l’any 970. Sant Boi, l’any 911.