EL RETORN AL DOMINI COMPARTIT.

    Al darrer capítol vam veure que Innocenci IV emetia una butlla, l'any 1248, per la qual Sant Cugat sortia de la jurisdicció episcopal de barcelona. Aquesta butlla, i la sentència de Joan Astenense, generaren a les esglésies del monestir més problemes dels que pretenien resoldre. La sentència es referia al dret de l'Abat de presentació dels rectors de les esglésies de Sant Cugat: "iure presentandi ipsi Abbati et Monasterio in ecclesiis monasteri".

    Ara bé, com s'interpretava aquesta sentència? D'una banda, el bisbe de Barcelona entenia que l'abat presentava un clergue secular, de confiança del monestir, i ell l'investia com a rector. D'aquesta manera es reservava el dret de control, vigilància i càstig sobre ell. En canvi, l'abat entenia el "iure presentandi" com equivalent a "iure representandi", és a dir, que el dret de presentació equivalia al dret de representació; en altres paraules, que l'Abat podia presentar-se ell mateix davant del bisbe per ser confirmat i investit com a rector perpetu de totes les esglésies del monestir, a les quals després podia enviar qualsevol monjo en representació seva; de fet, l'Abat, amb aquest subterfugi, pretenia retornar a l'estatus d'abans del 1100, quan Sant Cugat era totalment exempt del control diocesà.[32]

    El bisbe i l'abat es resistien a cedir. Així, el 25 de febrer de 1250, fou necessari que s'escripturés, sota l'arbitratge de l'arquebisbe de Tarragona, un nou compromís entre el bisbe i l'abat, que tot i estar basat en la sentència, la modificava fins a un punt intermedi.[33] Així, el 4 de febrer de 1251, Fra Pere, abat de Sant Cugat, en la cambra del bisbe de Barcelona de nom també Pere, li prestava obediència, amb la condició que quedés salvada per sempre la regla i ordre de Sant Benet i la sentència arbitral de Joan Astenense, i salvades les precisions sobre l'esmentada sentència emeses per Pere, Arquebisbe de Barcelona.[34] L'estat de coses retornava al del segle XII: l'abat mantenia el dret de presentació, i el bisbe el de nomenament i disciplina eclesiàstica.

    Però les diferències restaren obertes, i el debat retornà a Roma, fins que una sentència del tribunal de la Rota, el 1696 determinà que l'Abat no podia annexionar-se les parròquies del monestir, sinó que només tenia el dret de patronat. Dret que perdurà durant molts segles, pràcticament fins a principis del XIX, quan Sant Cugat desaparegué per les desamortitzacions.

[32] J. M. Martí Bonet, op. cit., pp. 312-313.
[33] ACB, Libri Antiquitatum, vol. III, f. 151-153, docs. 380, 381 i 382, regestat per J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, vol IX, p. 266-9, docs. 2645, 2646 i 2647.
[34] ACB, Libri Antiquitatum, vol. III, f. 159, doc. 383, regestat per J. Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, vol IX, p. 270, doc. 2649.